La ciutat llogada, la València precària

La ciutat llogada, la València precària

Resulta evident que la crisi de la COVID-19 ha posat en risc el dret a l'habitatge d'àmplies capes poblacionals de la societat valenciana (i global). Encara que des dels ens públics s'han posat en marxa diversos mecanismes per a contindre els efectes d'aquesta nova emergència habitacional (diferents ajudes, pròrroga obligatòria de contractes de lloguer, suspensions temporals dels desnonaments en certes circumstàncies, etc.), no és cert que en aquest període no s'estiga expulsant a ningú de la seua casa. Segons dades del CGPJ, en el tercer trimestre de 2020, a la Comunitat Valenciana es van practicar 1.137 llançaments d'habitatge, un número sol lleugerament inferior als 1.348 d'aqueix mateix trimestre en 2019. Atés que moltes de les mesures abans assenyalades tenen un caràcter temporal, es preveu que molts desnonaments, que en aquests moments es troben paralitzats, tinguen lloc quan vagen finalitzant els seus terminis de suspensió. Podrem trobar-nos, llavors, davant una ona de desnonaments de molt difícil gestió per a unes administracions públiques ja desbordades.

Crida l'atenció que, a diferència de les mesures preses després de la crisi del 2008, que es van centrar essencialment en les i els deutors hipotecaris, les ajudes en matèria d'habitatge del Govern s'han centrat ara, principalment, en les llars que viuen de lloguer. Açò resulta indicatiu de l’estat de precarització en què es troba aquest règim.

Amb uns preus que porten anys encarint-se (segons dades del portal Fotocasa, el preu del lloguer a la ciutat de València s'ha encarit un 44% des de gener de 2015) i en el període COVID no han baixat o ho han fet molt lleugerament en les grans ciutats (a València, la baixada en l'últim any estaria entre el 3 i el 5%, segons dades dels principals portals immobiliaris +info), els costos del lloguer es tornen cada vegada més difícils d'assumir per a unes llars que sí que estan perdent gran quantitat d'ingressos.

I si bé el lloguer fa anys era una opció relativament minoritària, hui dia el 28% de la població valenciana habita d'aquesta forma; per tant podem fer-nos una idea de la magnitud de la problemàtica.

No obstant això, aquesta precarització de la situació de lloguer en absolut deriva només de la situació de pandèmia. Fa ja anys que els desnonaments en règims de lloguer van superar als hipotecaris. En l'últim lustre, a la nostra ciutat s'han produït al voltant de 1000 desnonaments de lloguer a l’any. Un 80% dels desnonaments totals. Les dades que vam recollir a partir d’una enquesta pròpia (realitzada entre gener i febrer de 2020) 1 radiografiaven una situació del lloguer a la ciutat ja molt preocupant abans de la pandèmia. Resumim ací algunes de les principals conclusions d'aquest estudi2:

  • Com hem dit, aproximadament el 28% de la població valenciana viu de lloguer. El que implica a al voltant de 220.000 persones habitant en aquest règim a la ciutat.
  • El lloguer continua sent un règim molt relacionat a la joventut (un 74% tenen menys de 46 anys, encara que cada vegada hi ha més persones de major edat que resideixen en lloguer) i de marcat caràcter transicional. Gran part de les persones inquilines ho veuen com un “pas” cap a la propietat. Però unes altres ho experimenten com un escenari poc desitjable en el qual es troben, durant cert temps o potser tota la vida, al no poder permetre's comprar un habitatge.
  • Precarietat i lloguer solen anar de la mà. Com a clar exemple, la mitjana d'ingressos per llar de la mostra era de 1660€ al mes, quan la mitjana general a València se situa en 2621€. Mil euros mensuals de diferència que no sols s'expliquen per la major joventut de la gent que viu de lloguer; ja que, de fet, les llars inquilines de major edat mostraven ingressos inferiors a la mitjana. Òbviament aquesta mitjana amaga una àmplia dispersió. Hi ha a València sectors de persones inquilines d'important capacitat econòmica, però la majoria experimenta algun grau de limitació econòmica, que en certs casos resulta més honest definir directament com a pobresa.
  • Aquesta escassetat d'ingressos es combina amb uns preus de lloguer que porten anys incrementant-se (55% de les llars han viscut un encariment del seu lloguer en els últims 5 anys). Hui l’inquilinat valencià paga de mitjana 520€ al mes. Si sumem la mitjana de 105€ de despesa en subministraments, obtenim uns costos mensuals de 625€. Xifra que resulta massa elevada per a molts d'aquestes llars humils.
  • Com a conseqüència de l'anterior, quasi la meitat de les unitats de convivència enquestades experimenten algun grau de “sobrecàrrega” en habitatge, en gastar més del 40% del que ingressen en ella. Dins d'aquest grup, seria especialment preocupant la situació del 14% de la mostra, que paga més del 80% dels seus ingressos en habitatge. Aquestes llars es veuen sumits en una realitat pràcticament insostenible, amb tot just marge per a altres costos bàsics per a la vida.
  • Derivat d'això, un 12% s'hauria endarrerit en els pagaments, i un 5% de la mostra hauria incorregut en impagaments del lloguer en els últims 5 anys. Extrapolant aquest 5%, podriem dir que unes 11.000 persones a València estan en risc de pèrdua d'habitatge al no poder afrontar tots els pagaments del lloguer (i recordem que l'enquesta es realitza just abans de l'esclat de la crisi COVID).
  • Aquesta situació implica també importants despeses per a l'administració, ja que el 14% de la mostra hauria rebut algun tipus de subvenció pública que els hauria ajudat a cobrir els costos del lloguer (puntualitzant una vegada més l'escenari pre-COVID). Podem estimar que l’inquilinat valencià estaria rebent uns 14 milions d'euros a l'any en ajudes públiques relacionades amb el pagament del lloguer (procedents de diferents administracions). Una quantitat que no està aconseguint revertir una situació de precarització generalitzada en aquest règim.
  • Més enllà dels problemes directament econòmics, en els últims 5 anys, un 20% de les llars enquestades han hagut d'abandonar el seu habitatge al no haver-se'ls renovat el contracte de lloguer.
  • També trobàvem un parc en lloguer en relatiu mal estat, ja que un 25% de la mostra diu haver viscut, en els últims 5 anys, en habitatges llogats amb desperfectes rellevants o greus.
  • Un 13% de les llars enquestades haurien tingut, en els últims 5 anys, problemes “de certa importància” o “greus” amb la persona o entitat propietària. Aquesta conflictivitat es dóna en major proporció quan parlem de particulars amb diversos habitatges llogats (15%), però sobretot es concentra en les propietats d'empreses privades (22%).
  • Un 8% de la mostra no tindria un contracte per escrit del seu lloguer. Això passava molt més als pisos més barats. L'absència de contracte escrit no implica la no adequació a la vigent Llei d'Arrendaments Urbans. No obstant això, l'absència d'aquest contracte podria suposar una major vulnerabilitat de les persones inquilines en alguns sentits.
  • L'accés a un nou lloguer a València es valora com molt difícil (83% consideren que és complicat o molt complicat). La principal raó al·ludida eren els elevats preus actuals, però també es parlava de la falta d'oferta adequada en determinades zones i pels elevats requisits d'entrada (quantioses fiances exigides, problemes per a complir criteris de les immobiliàries, falta d'avals…).
  • Tots aquests factors comporten que les persones inquilines de València tinguen una visió molt negativa de la situació general del lloguer a la ciutat. Així, un 81% de la mostra considerava que s'havien de prendre mesures contundents i d'urgència davant aquest panorama. Exemples de les mesures que es proposaven era la regulació/limitació dels preus del lloguer, la facilitació de serveis d'assessoria davant els possibles problemes que experimenta l’inquilinat, la millor focalització de les ajudes econòmiques, l'ampliació del parc públic en règim de lloguer i el control davant els abusos de propietaris i immobiliàries.

Amb més coneixement de la situació a la ciutat, donats els diferents factors que s'entrecreuen per a dibuixar aquest panorama de lloguer precaritzat i observant els diferents nivells i perfils de vulnerabilitat; no sorprén eixa contundència de la majoria de la mostra en demandar mecanismes que impliquen un canvi real. Mecanismes que vagen més enllà d'oferir solucions assistencials i a curt termini. Desgraciadament, aquest tipus de mesures són les que estan dominant la resposta a la crisi habitacional de la COVID-19.

La Barana, com una entitat col·lectiva de suport mutu per a inquilins i inquilines, i des de la qual s'ofereixen serveis útils per a les llars que viuen en aquest règim, resultava molt positivament valorada en la pròpia enquesta. Encara amb els seus reptes, la majoria de les persones enquestades la percebien com una eina pragmàtica i com una plataforma adequada per a reivindicar conjuntament els drets i interessos d’un inquilinat que veu com el seu dret a l'habitatge està contínuament amenaçat.

  1. Esta encuesta se realizó a 371 hogares inquilinos de la ciudad, divididos según cuotas de edad. Las respuestas al cuestionario se obtuvieron principalmente on-line (a través de difusión en redes), pero esto se complementó con trabajo “a pie de calle”.
  2. Se puede acceder al informe completo aquí